ENTREVISTA: Juan Oleas (Anzer)
Per: Adrià de Alberdi i Imad Sadki
El hip hop és una forma de vida amb diferents maneres d’expressar-se, com el graffiti, forma d’expressió pictòrica; o el rap, on l’expressió és cantada. Juan Oleas, és un raper i grafiter que té un lloc en diferents àmbits del hip hop malgrat no ser molt conegut.
Bon dia Juan, Et presentes una mica a tu mateix? Com et dius, d’on ets, qui ets?
Em dic Joan Olaya, soc de Vinyols i els arcs el meu aka (àlies) es Anzer, que prové de càncer, que és el meu signe de l'horòscop.
Què és el hip hop per a tu?
Per a mi, el Hip Hop és una forma de vida. Ha sigut com una segona mà i ho agraeixo molt. He seguit amb ell i seguirà estant a la meva vida, fins i tot quan sigui vell. És unacosa molt bonica i li recomanaria a molta gent, expressar-se tant en una base rítmicacom en un mur o un paper... Tot el que m’envolta és gràcies al Hip Hop, constitueix una gran part de mi pel temps que li he dedicat i el que m’ha aportat.
Què va fer que entressis en el món del hip hop?
Vaig començar quan tenia aproximadament uns onze anys amb les meves primeres batalles de Redbull (improvisació) i als dotze vaig començar a buscar més sobre el freestyle. També em va ajudar molt el que tenia a casa, ja que en aquest aspecte no em considero afortunat. Tenia les meves històries, baixava al parc, em posava bases i... a escriure i escriure. Fa poc que he començat a gravar-me o a anar a les batalles de Reus o a cantar en públic, perquè a mi em feia molta vergonya.
Qui et va introduir al hip hop?
Hi vaig entrar per mi mateix escrivint cançons, però una vegada un amic meu em va apuntar a unes batalles de galls (improvisació) a Reus i em va dir “Eh! tio, que t’he apuntat!”. Jo li vaig dir que no tenia diners i em va dir que ja ho havia pagat ell. En aquell moment vaig perdre molta timidesa i vaig començar a pujar vídeos a Instagram, Youtube…
Cóm ha afectat el hip hop a la teva vida?
M’ha afectat en part, positivament i en part, negativament. Positivament perquè he pogut trobar-me a mi mateix i fer grans amistats, el hip hop m’ha obert els ulls. La part dolenta és que em passava fins molt tard sol, relacionant-me només amb el paper.
Quin és el teu objectiu amb el hip hop?
Si un comença a creure que no aconseguirà res, al final no ho aconseguirà. Si es tracta d’una cosa que t’agrada, encara que s’hagi de treballar i tot i que avui dia és molt difícil viure de cantar, no hi ha res impossible. El meu objectiu és que algun dia, a la zona de Tarragona, Reus, els pobles... tingui un reconeixement i poder viure del que canti i expressi. Però viure normal, no somio amb tindre molts diners, tan sols poder pagar-me el pa i viure del rap anant a “bolos” d'aquí i d’allà, als pobles i arribar lluny. Treballar és dur, estudiar és molt bo i a mi encara m’agradaria seguir estudiant. Si tensun objectiu, a per ell.
Com et descrius i què t’agrada com a raper?
Com he dit anteriorment, fa poc que he començat a gravar-me, penjar les meves cançons a instagram, a youtube, etc. Jo mai m’he considerat un raper amb molt d’ego. Se n’ha de tenir, d’ego, clar. Cadascú té el seu, però mai m'hi he aferrat. S’ha de començar a escriure i llegir perquè és molt important per conèixer noves paraules i ampliar el vocabulari. Ara estic començant a treballar al rap en català, m’agrada molt. Jo soc una persona que a casa parlava sempre el castellà, em costa una mica però
m’agrada, a mi, per exemple, m’obre gent dient que això del rap en català no pega o que no els agrada, però al cap i a la fi, si m’agrada a mi, és el que m’importa.
Què t’inspira a l’hora d’escriure?
A mi m’inspira el que visc al dia a dia, el món en general, com està (que està fet una porqueria), i m’inspiren les meves ganes. No importa la base, mentre la lletra neixi de tu.
On creus que series sense el rap?
Jo sense el rap no m’hauria trobat a mi mateix, no sé on seria, potser no seguiria, però m’hauria costat molt més superar els obstacles que he tingut a la meva vida. He arribat a plorar al treure els meus sentiments i plasmar-los en un paper: el rap m’ha ajudat molt a seguir.
Què en penses de que el rap no soni en les ràdios, almenys a Espanya?
Penso que hi hauria d’haver una cadena de rap. Però emetre rap no beneficia les emissores, ja que hi ha molts altres gèneres molt més populars. Tot i així, hi ha una
emissora que només emet el dijous a la nit que sí que posa rap, però a mi m’agradaria poder anar al “curro” amb una emissora de rap.
En les teves lletres, parles sobre la política o el govern?
Sí.
Què penses del govern actual?
El govern actual està molt malament, ens tracten com les seves titelles, fan el que volen amb nosaltres, amb la classe treballadora. Un exemple és ara amb la COVID: et passes treballant fins tard i quan tens temps lliure, no pots sortir. Sobre la nació, per exemple, jo em sento català, però no aniré amb una senyera o una bandera d’Espanya pel carrer. Per mi, les banderes no existeixen i mai no seré un patriota. I no em penjo
cap etiqueta perquè jo sóc jo i punt.
I què opines de la policia?
Crec que hi ha molt d'abús policial i em fa pena, perquè si ells estan per protegir-nos, qui ens protegeix dels que ens protegeixen? Molts són racistes. Personalment i amb sinceritat, no crec que la policia ens cobreixi, sobretot a les manifestacions. Ells són iguals que nosaltres, però a alguns, el fet de tindre una placa se’ls puja al cap. Hi ha
bons policies, però ja per començar han de jurar davant d’una bandera i si no acaten les ordres, se n’han d’anar.
Quan vas començar amb el graffiti?
Doncs quan vaig anar al Comaslaq i vaig comprar un esprai -hahaha-, jo, per exemple, soc una persona que pinta però no penso que se’m doni massa bé, al cap i a la fi expresso el que sento i al final surt bé.
Què opines sobre el graffiti?
El graffiti és una forma d’expressió com qualsevol altra, com qui s’expressa escrivint o cantant o ballant...
El graffiti és molt bonic, jo tinc un amic a qui considero el meu germà, que sempre ha estat a les bones i a les males, i pinta increïblement bé: no tinc paraules. Es diu David (aka: drawvinchi). Tot i així, sortir pel carrer i veure “meja ‘015 te quiero” no es graffiti i no em sembla bonic, però qui fa lletres o peces, sí que ho és, de bonic, i penso que està molt desaprofitat, ja que hi ha moltes parets buides i l’ajuntament podria deixar que es pintés a les parets.
Ens podries parlar sobre el teu amic David?
A ell sempre li ha agradat dibuixar i ho fa molt bé, però quan va agafar un esprai… Jo, al primer graffiti ja li vaig dir: “Ostres!”. Quan pintava amb ell li deia “Jo ja no pinto més, prefereixo veure’t”. Ara fa cares realistes a la paret i porta fent-ho uns dos anys o així. Per exemple, fa poc va fer una pintada legal a la façana d’un home que li va pagar la feina, i va fer una pintada de caricatures a l’estil dels dibuixos animats. Increïble.
Et fa feliç pintar?
Si bé... La veritat és que em sento molt bé quan pinto.
Què sents quan fas una pintada legal? I una d’il·legal?
Doncs quan es legal estic tranquil amb els amics passant una bona estona, fins i tot a vegades pinto pitjor quan ho faig legalment. Quan és il·legal és pura adrenalina, has d’estar atent a moltes coses. Abans m’amagava quan venia un cotxe o una persona, ara tant m’és perquè vaig tapat. Tot i així, sempre estic atent girant el cap
constantment.
Creus que si el graffiti fos legal seria graffiti?
Buah... Bona pregunta tio, la veritat. Potser li posarien un altre nom, podria ser graffiti si tothom expressés el que sent, però no ho sé... Sí que es perd l’adrenalina...
Has tingut algun problema amb la policia relacionat amb el graffiti?
No, la veritat és que mai n’he tingut cap. Si ve algú a dir-te què fas, no passa res: parles amb tranquil·litat i segueixes pintant, i mentre vagis tapat, no importa si et graven. No s’ha de perdre la calma i cal acabar el que s’ha començat.
Què els diries als nois que volen començar?
Que si de veritat els agrada, es viuen moments molt bons, tant moments de molta adrenalina com moments de molta tranquil·litat. Cal “donar-li”, la vida són dos dies i qui sap on serem demà, el moment... Aprofita’l! Que veus que et sents be graffitejant, fent peces, doncs fes-ho. No ho has de deixar enrere per por, s’ha de seguir lluitant pel que t’agrada, val molt la pena. Un s’ha de conèixer, ja sigui cantant o fent una peça
amb esprai. És sentiment propi, és el que tu sents. L’art en general és molt bonic i enganxa, ja sigui cantant, escrivint poesia, pintant… Jo, quan veig als xics rapejant tirant-se uns “frees”, sempre els dic que si els agrada, que continuïn dedicant-s’hi. El més bonic és quan tens un problema i que et surti una lletra de dins, això t’omple com a persona.