VALERIE GARCíA
Per Claudia García
Valerie García Zambrano és una violinista i estudiant de música de 17 anys al conservatori de Vila-Seca. És una jove treballadora, perseverant i entregada que ha aconseguit formar part
d’orquestres com la JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya) i la Young Royal Concertgebouw d'Àmsterdam.
Què o qui et va motivar a estudiar música i per què vas decidir començar a tocar el violí?
No va venir de família; el que més em va motivar va ser Youtube i més concretament el concert de Mendelssohn per a violí.Recordo que estava estudiant elemental i després de passar-me la tarda al
conservatori, arribava a casa i em tancava al bany durant potser una hora per escoltar el concert de Mendelssohn. Jo el veia i l’escoltava i deia “vull arribar a fer això”. També els meus
professors i altres violinistes que tenia al meu voltant m’han motivat. Veia la seva implicació i la seva passió per l’instrument i vaig decidir que jo també volia arribar a ser com ells.
Què fa que el violí sigui tan especial per a tú?
Jo crec que tots els instruments són especials. No puc dir que el violí és l’instrument que més m’agrada perquè hi ha altres instruments, com el piano o el cello, dels que he escoltat molta més
música i m’agraden potser més que el violí. Però el violí en particular és un instrument bastant comú, i per si sol és molt solista, molt protagonista. És més difícil trobar un violí que faci
d’acompanyament que un piano, per exemple. Això és una cosa que em motiva i m’agrada bastant.
Has provat altres instruments?
Un dia vaig provar el cello, però se’m dona fatal; he provat també instruments de vent, però tampoc se’m donen gaire bé, i el piano i la guitarra els sé tocar i no se’m donen malament, però no
me’ls he posat a tocar seriosament perquè ara estic enfocada en el violí.
En quin moment et vas adonar que el violí era la teva passió?
La meva musicalitat va sorgir quan vaig marxar dos anys a Colombia i vaig tocar en una orquestra simfònica. Veure els músics del meu voltant tocant d’una manera tant expressiva i deixant-se la
pell en assajos de cinc hores em va motivar moltíssim i va fer que el meu cap fes un “clic”. La meva mentalitat va passar a ser la següent: qualsevol cosa que toquis, encara que no l’entenguis,
l’has de tocar amb passió i amb esperit. I així, quan vaig tornar aquí a Catalunya, vaig sumar aquesta musicalitat a la tècnica del conservatori i va fer que tot s’enlairés. Quan vaig arribar a
batxillerat, per exemple, tothom preguntava quina carrera estudiaríem, i jo ho pensava i no em podia imaginar deixar el violí per estudiar una altra cosa, perquè, si a mi em traguessin el violí,
em deprimiria. El violí és part de mi, no és només un hobby. Jo sense tocar no seria jo.
Llavors, no t’has plantejat mai deixar la música?
Quan era petita sí. De fet, durant tot el grau elemental vaig venir al conservatori obligada. No m’agradava, em semblava una pèrdua de temps, treia super males notes, els meus examens de violí
eren horribles… no estudiava gens. Però quan vaig arribar a 4t d’elemental (l’últim curs abans de passar a grau professional) i havia de fer l’examen de pas de grau, els meus pares em van dir “si
no passes aquest examen et desapuntem del conservatori”. Allí és quan em vaig posar seriosa i vaig començar a estudiar un munt i quan em vaig adonar que estudiant diàriament avançava molt i tot
sonava millor, em motivava més i més cada cop i vaig acabant traient la segona millor nota de pas de grau.
Tens clar que et vols dedicar 100% a la música o et planteges altres sortides professionals?
La meva prioritat ara és la música. Quan acabi els quatre anys de carrera i el màster que vull fer després, potser em podria plantejar estudiar una altra carrera complementària, però serà
secundaria. De moment, només la música.
Com ja has comentat, vas estar una temporada a Colombia. Com va ser haver d’abandonar el conservatori i haver de buscar-te un professor pel teu
compte?
Just acabava de fer l’examen de pas de grau, estava molt emocionada pel meu resultat, i aquell mateix estiu mons pares em van dir que havíem de marxar a Colombia.Vaig estar molts mesos súper
trista perquè m’ havia esforçat molt per passar i sentia que ho havia fet per res. Quan vam arribar a Colombia, ens vam assabentar que no hi havia escoles de música ni conservatoris (perquè
l’economia del país no prioritza la cultura) i ma mare va començar a preguntar i a investigar fins que vam trobar una professora a la universitat de Bucaramanga, la ciutat on residíem, que era
professora de violí i vaig aconseguir una classe amb ella. Al principi no em va voler fer cap audició perquè tenia molts alumnes, però quan vaig acabar la classe em va dir “comencem la setmana
que ve”.
A més, ella era la directora d’una orquestra simfònica juvenil d’aquella ciutat i em va fitxar, i allí és d’on vaig agafar la inspiració per seguir la meva carrera musical.
Després d’aquesta orquestra simfònica de Colombia a la que vas estar, la JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya) ha sigut la teva primera orquestra
fora del conservatori?
Sí; tocar a Colombia em va fer agafar molta experiència, molta disciplina d’assajos i coneixement d’altres instruments, i quan vaig tornar al conservatori la meva professora, Susana Uruén, em va
suggerir que fes una audició per entrar a la JONC, ho vaig fer i hi vaig entrar.
Com va ser el procés per entrar-hi?
Em vaig estar preparant durant l’estiu amb l’ajuda d’alguna classe particular, però la veritat és que anava una mica fluixa. T’has de preparar un concert llarg i uns passatges d'orquestra que et
dona el jurat (per exemple, un tros de la cinquena sinfonía de Beethoven), te’ls estudies i quan arribes allí escullen un parell de peces de les que t’has preparat.
Com et vas sentir quan et van acceptar?
Aquesta és una frase del meu professor Ramon Humet, que em vaig aplicar mentres em preparava per l’audició: “prepara’t per arribar, però no esperis arribar”. Jo em vaig preparar per ser admesa,
m’ho vaig “currar” per poder entrar, vaig estudiar fins a les tantes de la nit al meu bany amb dues sordines; però no m’esperava entrar, no tenia expectatives de ser admesa. Fins i tot, el
dia de l’audició vaig tenir febre i em trobava bastant malament, però va ser potser la millor audició que he fet mai. M’ho vaig passar superbé, estava tranquil·la i molt feliç.
A part de la JONC també formes part de la orquesta Young Royal Concertgebouw d’Àmsterdam. Quan fa d’això? Com vas arribar a formar-hi part?
Vaig conèixer aquesta orquestra a partir d’una amiga meva de la JONC. Jo estava mirant instagram, vaig entrar al seu perfil i a l’únic post que tenia hi apareixia tocant amb aquesta orquestra al Concertgebouw d'Amsterdam, que és un dels millors auditoris de tot el món. Llavors vaig voler saber què havia de fer per poder tocar amb ella i vaig investigar fins que vaig veure a la seva web que acceptaven músics d’entre 14 i 17 anys. És clar, jo tenia 16 anys i era l’última oportunitat que tenia per poder-hi entrar. A més les audicions eren en una setmana i mitja. Jo tenia l’examen de violí de final de quadrimestre la mateixa setmana i era o una cosa o l’altra, no podia preparar-me per a les dues. Ho vaig pensar i vaig prioritzar l’audició per la Concertgebouw, que a llarg termini m’obriria un munt de portes, i l’examen el podia recuperar al següent quadrimestre. Realment no estava segura de si m’escollirien, perquè seleccionen pocs alumnes de tota Europa, però em vaig arriscar i finalment vaig poder entrar.
Totes dues són orquestres molt prestigioses, algun cop t’has sentit pressionada o angoixada?
No les he hagut de compaginar mai, però a la JONC, per exemple, ho vaig passar una mica malament el primer concert perquè anava amb poca autoestima, però en poc temps vaig agafar més confiança i vaig creure més en mi mateixa. Amb la Concertgebouw també va passar una cosa semblant.
Normalment quina és la teva rutina d’assaig? Quantes hores estudies violí al dia?
Mínim quatre hores cada dia. Dins de cada assaig, segueixo una petita rutina on primer sempre calento per no patir lesions musculars amb la tècnica (escales i estudis) i quan ja he escalfat em poso amb els concerts i altres peces.
Com compagines les orquestres, el conservatori i els estudis?
Aquest any només estic fent conservatori, però l’any passat vaig haver de compaginar segon de batxillerat amb cinquè de grau professional i, de fet, tots els anys han sigut complicats perquè no era capaç de mantenir una estabilitat entre les notes de l’institut i les del conservatori. Quan pujava en un lloc baixava a l’altre i a l’inrevés. M’ha portat molts maldecaps però al final m’ho he tret.
La teva família sempre t’ha donat suport en les teves decisions sobre la música?
No puc dir que no m’han suportat, perquè econòmicament han fet molts esforços i sempre han fet el possible per assistir als meus concerts; però al principi, quan vaig decidir estudiar música, sempre em suggerien que busqués una altra carrera, un altre hobby per si de cas. Però quan han vist que he entrat a la JONC, que he entrat a la Concertgebouw i que realment m’ho prenc seriosament, ja no em veuen fent res més.
Aquest és el teu darrer any al conservatori?
Sí. És el meu darrer any.
Com veus aquesta recta final?
Em posa molt trista, perquè per a mi el conservatori és el meu lloc preferit. Quan hi entro em sento com a casa. Ho trobaré molt a faltar ja que he estat aquí des del principi, des de iniciació i també trobaré a faltar a tots els professors que m’han vist créixer i m’han acompanyat des de ben petita.
Quin seria el teu somni més gran com a violinista?
Al principi, quan m’estava plantejant estudiar música, pensava “wow, ser solista d’orquestra ha de ser una passada”. Però amb els anys m’he adonat que no és el que m’agrada, no ho gaudeixo tant com quan toco en un trio, música de cambra o de concertino. Potser en uns anys torno a canviar d’opinió, però ara mateix somiaria en ser concertino d’una orquestra com la Concertgebouw d’Àmsterdam, no només per estar al costat del director i tenir aquesta responsabilitat, sinò també per poder ajudar els demés músics com a cap de secció. També m’agradaria tenir el meu grup de música de cambra, com un quartet o un trio, ja que ho gaudeixo moltíssim.
Què diries a la gent que creu que estudiar música és una pèrdua de temps?
L’art mai és una pèrdua de temps, la música és una carrera que sentim més com un estil de vida que com un treball. Si ets músic, no compleixes amb les teves hores de treball de 8 a 14 i ja; si ets músic, ho ets sempre: dormint, dutxant-te, tocant i no tocant. Has de seguir estudiant i millorant fins al final, fins que et retiris o ja no siguis capaç físicament de tocar. No només t’enriqueix musicalment, com és obvi, sinó que personalment et fa créixer molt. Si és la teva passió, fes-ho, sinó te’n penediràs.
